CULTURA I DIFUSIÓ CULTURAL
PONÈNCIA A CÀRREC DE FERRAN FARRÉ
14/04/07
En el món de la cultura hi ha moltes variables, fet que li dóna riquesa, però també molta incertesa.
Hi ha una part de la cultura, de la creació, que es manifesta sense arribar a la gent; es prenen decisions a priori i després s’expliquen. A vegades tenim la concepció que cultura només són les arts. La cultura és un concepte molt més ampli.
Moltes vegades des de l’administració pública només es treballa la cultura des d’aquesta concepció (teatre, música,...), sense tenir en compte considerar els fets de la vida quotidiana, de les relacions entre la gent, de l’espai –tant públic com privat- etc. com a part de la cultura.
La cultura és un fet dinàmic, que es va construint cada dia “per sedimentació”. Moltes de les iniciatives que es prenen en el món de la cultura pot ser que no arribin enlloc, mentre que d’altres, sedimentaran i es convertiran en tradicions.
Una idea important és el fet que la cultura és el resultat del la conjunció de dos vectors: l’espai (el territori, l’entorn...) i el temps (la història). La cultura es dóna en un moment concret, en un lloc determinat; fora d’aquest context, la cultura es converteix en una manifestació cultural, en una activitat.
La cultura té molt a veure amb l’entorn, on la gent viu, on fa coses, on es relaciona. Està relacionada amb qüestions geogràfiques, històriques, climàtiques...
Proximitat fa referència a que les coses s’han de fer en un entorn i en un context, no té només a veure en estar a prop de la gent, de les persones.
Llavors, per què s’està posant de moda? Què està passant? Potser el motiu és que en aquests moments s’estan despertant una sèrie d’alertes a la nostra vida quotidiana, i que algunes persones creuen que la cultura, la proximitat, és pot convertir en una solució a aquests problemes. És potser una idea clara amb una intenció fosca? Parlem de participació, de proximitat, quan en realitat estem preocupats per evitar els conflictes? Ens recordem de Santa Bàrbara (la Cultura) quan trona?
Entenc la proximitat com la resultant de dos vectors i un compromís:
Democratització de la cultura: la cultura es fa des de dalt i es fa arribar als ciutadans (difusió/democratització).
Democràcia cultural: les accions culturals parteixen del poble, dels ciutadans, de la gent, i després li donem la categoria de cultura. (participació/democràcia).
Concertació amb el territori o l’entorn.
Fins ara la tendència que s’ha mantingut és més aviat la de la democratització cultural, la cultura descendent, tot i això s’ha fet un gran camí per entendre que en la producció d’esdeveniments culturals, de pensament, han intervingut les bases, els ciutadans. Aquí hi ha hagut una implicació important dels ajuntaments democràtics, fent una tasca de dinamització i recuperació.
Un altre concepte a incloure en aquesta reflexió és el dels drets i deures de la cultura. Hi ha un segrest de l’acció cultural per part de l’administració i una acomodació per part de la gent que això és així?
La incorporació de conceptes com prestació de serveis (una obligació que assumeix l’administració i un dret que adquireix la ciutadania), ens fan entendre la cultura d’una manera molt mercantilista; l’administració ens prové de cultura i el ciutadà la consumeix. Això comporta que la cultura sigui viscuda com quelcom aliè per la ciutadania, amb la sensació que hi ha poca participació.
Com diu Fernando Pindado, no hi ha participació si la persona no té capacitat de modificar allò en què està participant.
El ciutadà no només té drets culturals i cap deure. Hem de poder definir clarament els rols de cadascú. L’administració representa tothom? Això vol dir que ha de fer el que vol tothom? Les entitats formals a qui representen? Quina és la seva legitimitat?
I els grups informals? Els mecanismes de relació entre la ciutadania organitzada, la no organitzada i l’administració s’han de revisar per poder veure quins drets i deures tenen cadascun d’ells.
Finalment introduirem els conceptes de difusió i/o comunicació. Dos conceptes per a dues estratègies.
Sovint partim de la idea que tenim un bon producte i la gent no ve perquè no el coneix. Primer construïm, elaborem, creem... i després busquem la manera d’arribar a la gent. Això seria confiar només en la difusió.
Les paradoxes de l’era de la imatge i la comunicació: a més emissió menys recepció, a més tecnologia més valor del tracte personal, una imatge val més que mil paraules, però mil imatges saturen més que una paraula,... provoquen moltes vegades la manca d’informació, quan la majoria de vegades el problema no és la informació, sinó la comunicació.
Comunicar vol dir tenir coses en comú, s’han de vincular les propostes culturals a la relació afectiva de la gent, al sentiment de pertinença, a la identificació... La cultura funciona si hi ha una bona comunicació.
